Jordi, endavant

Tot resta amb normalitat. Em trobo temperat, tranquil, relaxat i ben aclofat en el meu petit i oportú sofà que se situa en la meva estança preferida, al final de tot d'un llarg passadís del meu habitatge, presidida per un vell piano que toco molt de tant en tant. També hi ha per allí una vella guitarra de fusta i algun clarinet per allà desmuntat en cinc peces i ben desat: tot sona melòdicament. Doncs allí em trobo jo, escoltant jazz del bo, de l'autèntic, del legítim. Ho compagino amb un genuí, original i melancòlic blues, i tot plegat, extasiadament i abusant de la seva placidesa que em proporciona. Moment memorable del dia.

En un lapse de temps començo a notar certa feixuguesa a les parpelles, aquestes es van retrobant lentament i amb força, gairebé estrangulant-se entre elles. Els ulls  se'm van aclucant com si tinguessin pressa, sento de ben lluny i tènuement com una compilació de James Taylor, Miles Davis, Eric Clapton, Ella Fitzgerald, Thelonious Monk, Bob Dylan, Kyle Eastwood ... com si d'un popurri n'haguessin fet un concert, i en un instant crec perdre els sentits, noto un lleuger cap-rodó i entro com en un estat de trànsit.

La ment se'm torba, sento el meu cap ataconat, no recordo aquesta situació, però em resulta empírica. Tot es fa més atuïdor, complicat. I penso: “Ja te l'has fotut!!”. Demano ajuda. D'una revolada apareixen els de sempre.

Passa una estona, però a mi se'm fa sempiterna. De sobte unes llums, un aliatge entre vermell i groc em ceguen la vista malgrat tenia les parpelles inferior i superior besant-se entre el lacrimal que les impedia fondre's en una sola. Definitivament resolc que són uns fanals de la via pública, a banda i banda, però que se succeeixen molt ràpid, contínuament i en sentit contrari al meu.

No aconsegueixo controlar la situació, senzillament perquè no la tinc, i em sento insegur. Tot és molt incert. Reuneixo suficient coratge i alè en la meva ment per intuir el destret actual. Endevino desplaçar-me en un vehicle, una via ràpida i jo situat en la part posterior. Finalment em sento mínimament ubicat, però poc serè.

El trajecte se’m fa molt llarg i feixuc. Calculo, comptat a bell ull, que ha transcorregut una hora. Entro en una cambra, molt petita, blanca i freda.

Més fressa humana, rodejant-me, en cercle. Malgrat tenir els ulls en repòs i formant com a una mitja esfera tremolosa i titil·lant, obro mires en la meva ment i me n'adono a la impensada que sembla que estiguin jugant amb la geometria, volums, àrees. Potser algú està posant a prova els meus dots arquitectònics. Però perquè???

Tinc molt por. Interpreto en un univers imaginari que algú em repte sabent de la meva destresa: figures geomètriques, volums, física. El cercle, un rectangle, un pentàgon, la velocitat és l'espai entre el temps. Tot plegat, un garbuix.

  

Tot aquest tumult té un sentit molt important en la meva vida. Però com que em sento hàbil em poso cavil·lós i accepto el repte, com faig cada cap de setmana a les deu del matí amb l'amic pixapins de Barcelona. Medito profusament i em reitero interiorment: un rectangle, un cercle, un pentàgon, velocitat.

Tot conjuminat forma part de la meva pròpia vida i dels meus 65 anys d’història i ningú me'ls podrà prendre. Totes aquestes imatges, potser per despistar el moment, potser per posar-hi un pegat i instal·lar una esfera de placidesa en mi: qui sap! Dirimeixo l’entrellat.

Un cercle, la bassa de dalt ("el lagu").

Un rectangle, el camp de croquet.

El pentàgon, la façana de la torre Sant Isidor.

Fórmula de la velocitat: la rapidesa i qualitat amb què es consumeix el temps allí.

Tot lliga, això és bona part dels meus 65 anys. És VALLROMANES, amb majúscules. És el senyal? Me’n vaig? Algú m’ha trucat ja? No, no vull, no em toca, tinc molt per fer encara. Soc com el professor Tornassol, sempre hi soc al castell, soc el Compte de la torre.

De sobte em veig en posició de descans, i percebo molta fusta en el meu entorn, molt a prop meu, a tocar. I en front meu, a molts pocs centímetres, una porta, també de fusta, esperant la ordre de ser tancada. Tot d’una m’imagino que ha arribat l’hora d’anar-se’n al calaix i que algú es precipita i em vol sebollir. Ara més que por, tinc pànic. Algú ha de fer-hi alguna cosa, ara no toca, i no vull.

Tot d'una albiro en la distància gent de la meva que apleguen forces i esmicolen la porta de fusta, fet el qual em permet l'opció de decidir de viure. Guanyo el primer pols. No és moment de fer els darrers badalls.

Estem a 25 d'octubre, estic intuïtivament situat però tot sembla destarotat. Sento veus al meu entorn que encara m'encerclen, veus anònimes, desconegudes per mi, i no precisament d’aquell concert de jazz que em trobava escoltant i que vaig deixar a mitges. Tot molt llunyà, incert i endemés espantadís.

Em sento reconfortat i acompanyat i les veus que començo a reconèixer m’inspiren plètora. Tanmateix confirmo definitivament que algunes coses passen en l’interior del meu cap. Tinc la ment clara però aquest silenci tan silenciós em fa malignar.

Un equip de persones, verds de cap a peus, m'exposen la gravetat de la situació que en un primer moment em deixen a can rumia. Definitivament i en termes professionals, hem de fer reformes a la coberta per estabilitzar-la. Soc valent i dono la meva aprovació. I tal com deia el Capità Haddock al Secret de l’Unicorn, “Si de veritat t’importa alguna cosa lluita per ella. Si topes amb un mur, travessa’l”

Ja no soc en aquella petita, blanca i freda habitació. Tot just en una de més confortable, càlida i amb vistes al carrer on, a més, puc rebre als meus. Els dies passen lentament, tant que calculo que durant el temps que he estat en aquesta habitació la terra ha tingut temps de donar quinze voltes sobre el seu propi eix. Mig mes, ni més ni menys.

Des d'aquestes quatre parets estant he rebut molta estima, la confirmació del que ja he pressentit sempre i que m’ha donat la poca força que em faltava per tornar a ser el JO que tornaré a ser en poc temps, però sense apressar-me. Hauré d’agafar-me les coses amb més mansuetud. Les eines de treball m'esperen al meu estudi. Per tant, ho tinc tot. Soc molt feliç. Tot plegat la vida m'ha donat un ensurt. Un senyal, potser? Algun dia l'hauré d'escatir, i ben aviat que ho faré. Repeteixo, soc molt feliç. Repeteixo, no marxeu del meu costat.

I ara dormiré una estona perquè estic content i em sento molt optimista i, tal com deia Josep Vicenç Foix, “és quan dormo que hi veig clar”.

Oriol, el teu fillol, nebot i amic.

I com dirien Dupont i Dupond, “Jo encara diria més”: nebot, amic  i fillol.

Mataró, a 19 de novembre de 2018