Aquells nens caçadors d'il·lusions

La història va explicar una vegada que en alguns llocs de petits encontres es contava que un dia hi podria haver-hi hagut un nen que n'era ben jovenet, més que petit, espigat, amb un farcell ple d'il·lusions i fantasies. Això almenys es contava en aquests llocs.

Aquell nen el qual ningú no en sap el nom vivia a cavall entre una soliua i petita vila i una ciutat que tergiversava la realitat de les seves il·lusions. Al sol vila i al fred a fer fila.

A vila aquest recòndit i enigmàtic menut diuen que se'l veia sempre envoltat d'alguna gent però de forma especial habitualment acompanyat d'algun altre noi de característiques i edats similars. Ambdós eren, diuen, molt tímids, no parlaven amb gent poc coneguda i menys de fer converses i despullar els seus confessos. O això diuen. Ara bé, entre ells no deixaven mai de clacar, a totes hores.

Els vilatans més vells, asseguts a la vora del camí, poden recordar haver llegit que qui els havia conegut deien que entre ells dos hi havia una sinergia especial, una química que poques persones aconsegueixen assolir. S'endinsaven entre la malesa i boscos amb els seus farcells i no se'ls tornava a veure potser en hores, dies, setmanes. Qui sap, només ells ho sabrien.

Es deixaven engolir pel bosc a caçar il·lusions de tot tipus per portar a ciutat i poder-les mantenir en captivitat fins que la idoneïtat del moment permetés alliberar-les,  poder gaudir-les i ser més feliços. Era un art, però un art molt difícil de reconvertir, gairebé impossible. La diferència eren uns 400 metres, però uns 400 metres que ben bé podrien ser una volta al món. No hi ha cap document ni testimoni que en pugui donar fe que ho aconseguissin algun cop.

Algú del poble va deixar en el seu llegat que la darrera vegada que se'ls va veure anaven amb els farcells molt carregats, agafats de les espatlles, molt contents i ballant i cantant pel camí de Can Cansa.

Dècades més tard es va saber que l'acompanyant i amic del nostre jove va poder fer realitat algunes de les seves caceres, i que sovint se'l veia de nou a vila. Aquest noi, els qui diuen haver-lo conegut o vist, era un noi molt perspicaç, hàbil i talentós. Però malauradament va caure malalt i morí ben jove anys després d'una angoixant malaltia llavors desconeguda. Si més no, manca testimonis que ho certifiquin. Va deixar petge per allí on va passar. Encara avui hi ha un lloc que és freqüentment visitat perquè es creu que és allí on descansa.

Mentre tant, el nostre jove del que parlàvem al principi d'aquesta història i que va marxar juntament amb el seu amic bosc endins a la recerca d’l·lusions, i que també en va sortir amb el farcell ben ple de cacera, en tenim més informació en els llibres més antics i empolsats que reposen en la biblioteca municipal de la vila. Aquests contes narren que el jove espigat i petit no va tenir la mateixa sort que el seu amic perquè cada vegada que intentava gaudir d'una nova il·lusió aquesta es trobava amb un mur impenetrable i abrupte que el feia impossible. 

I a fe que ho intentà en moltes il·lusions per les quals es creia suficientment preparat. La història ens deixa el dubte de si ho estava o no, de preparat. Es diu també que solia ser un noi molt meticulós i precís, i que no treia del farcell cap il·lusió si no creia que estava molt preparat per a dur-la a terme, perquè tenia poques il·lusions en el farcell i no podia malbaratar-ne ni una.

D'altres il·lusions que va intentar introduir a la seva vida van fracassar per vàries causes. Alguna cacera, que es pot llegir en un llibre de la segona fila de del quart prestatge de l'apartat 2, parla que alguna havia tingut bon fi però que les seves millors i més treballades caceres no van tenir mai un bon resultat.

I tal com ell mateix descrivia en el mateix llibre, fent una cita del filòsof grec Epictat (~50-125/30), “No cerquis pas que les coses s'esdevinguin tal com vols que s'esdevinguin, sinó que has de voler que s'esdevinguin tal com s'esdevenen i així viuràs feliçment”.

Seguint el fil de la seva vida veurem anys després que aquesta cita el va marcar molt i en posteriors caceres i intents d'introduir-les en la seva vida ja ho feia tot molt més acuradament, si cal. Però la sort no va canviar i amb els anys les il·lusions es convertien en desil·lusions i decepcions. Va entrar en un espiral de tristors i desenganys, amb ell mateix el primer. Diuen que va arribar a visitar algun curandero, però això queda en entredit per no tenir-ne veracitat.

Les darreres dades que en trobem d'ell és en una biblioteca privada en un llibre on es cita aquest noi i on en un moment de la seva vida, va escriure una cita de Charlotte Brontë, escriptora anglesa (1816-1855) on deia: “Vull viure amb la imaginació el que la realitat no em donarà".

D'ençà no es tenen més noticies. Només que li quedaven un parell d'il·lusions més al farcell, però es desconeix què va passar. Esperem que algun dia la història ho explicarà. I a ben segur que ens portarà bones noves.

Oriol