Promesa obligada

Jo, Joanot Benferrat, prometo per Sant Galderic, patró dels pagesos, i ja posats, per Sant Antoni del Porquet, patró dels ramaders, que mai més em desplaçaré amb la diligència núm. 1.2, que recorre el trajecte Barcelona-Mon Poble-Barcelona, per regressar a mon amada masia.

Anava replet de forasters esvalotats, mancats d'una HMO (Higiene Mínima Obligatòria) i amb un afany desaforat per aconseguir el do de pit més alt. Allí hi havia un bramul insostenible. Vaig deixar caure orella en un parell que tenia gairebé a tocar.

No penséssiu pas que jo fora un tafaner de mena. Cercava informació! Per Sant Gil, patró dels pastors!!!

Parlaven una llengua totalment desconeguda per mi, però em recordava a voltes al que m'explicava mon cosí Raimon quan fou destinat a la malèfica guerra de l'Àfrica del 36 a lluitar contra els 'moros' per no sé quin set sous de terres.

Tot fou conjuminat per un petit homenot amb un bigoti que semblava més un parrús que no altre cosa. Se'm va quedar cara de tres déus quan giro cap i veig que un d'ells, que semblava ben bé que fes el primer, son m'amanyagava l'espatlla. Déu me'n guardi de repetir els escarafalls que vaig proferir en aquell moment.

Vaig donar veu al carreter que deturés aquells sis cavalls, alatzans tots ells, que trotaven amb un bon aire però que jo, mal em pesés, havia d'interrompre. Tenia un bon subterfugi per a fer-ho. El 'moro' que confinava al meu costat havia esventrat una silenciosa però fetorosa ventositat que allò era un campi qui pugui.

...... Seguirà, que els cavalls aprofiten per fer el seu àpat .... 

Oriol