Tot comença de nou

Era ben d'hora i el meu cos, com cada dia, havia tornat en si sense la necessitat del maleït ring-ring com les pobres ànimes de ciutat. Però no podia endevinar amb concretesa quina hora era. Semblava que no fos cap hora. 

Sento com plou i el clic-clic del picar contra el vidre de la finestra. Acluco els ulls de nou i provo de deixar lliscar lleugerament les parpelles inferiors fins al seu estat original. Alguna lleganya havia lacrat la cua dels meus ulls, i això m'ho impedia fer amb senzillesa. Em vaig acotxar de nou amb la manta.

No aconseguia oir el xericar dels ocellets amb la seva piuladissa m'afalagaven l'oïda com tampoc l'escataineig de les gallines.

Em sentia estrany, incòmode, diferent. I em deia: “Joanot, potser hauràs emmalaltit durant la nit”. Em feia mal tot el cos, alguna cosa havia passat en el transcurs de la nit. De sobte m'adono que és més fosc de l'habitual.

M'apropo el meu palmell, titil·lant com una fulla, a tocar-me el front, bombollava de calent. "He begut oli", penso.

En el meu estat i amb aquesta bategada d'aigua que cau a fora em sembla que avui no podré anar al cortiol a atendre el bestiar. Estem en època de verema i els cupaires tampoc podran follar el raïm.

Apunto tímidament el cap per la finestra i no aconsegueixo veure el correteig a cuita-corrents de la canalla esquirolejant pels carrers, els galls no havien fet el seu quiquiriquic matiner ni els porcs el seu esgüell que tant m'importuna, el fanaler no havia eixit encara i no havia sentit la piuladissa dels ocells que avesen davant mon casa.

Aquí no arriba el diari, el televisor és cosa de gent de ciutat i ben acabalada. Aquí només en tenen els de Can Pistraus, que amb els anys han aconseguit fer racó, i que segons maldiuen amb negocis que no goso ni nomenar. Però males llengües diuen que sempre hi havia més barrets que no pameles.

Quan passen coses ja ens ho fan saber els passants que viatgen venent la seva collita. Potser havia esclatat la guerra i jo encara ho ignorava.

Faig el cor fort, em poso quatre parracs per sobre i surto al carrer. Començo a caminar serpentejant pel poble i de sobte m'encontro amb en Peret de Cal Ferrater, pel terra, escorxant un gat de la paperina que havia agafat la nit abans amb aquell rom que fan a Can Aleta. El desvetllo, l'imploro explicacions i li faig cinc cèntims de tot el que està passant. Em mira tot esbalaït i em diu: “Joanot, a bona hora caus del ruc!! La nit passada vam endarrerit l’hora, a quin món vius?"

Oriol.

Darrer dilluns d'octubre. Ja no és fosc però amb l'1.1, camí a Can Fanga. Per això és diferent: la foscor i el silenci de la matinada em suggereix molts escenaris. Gràcies per arribar fins aquí. Cada dia, un dia menys