Un mal de cap

Restava relaxat en el meu selló, a la saló que vaig estatjar al mateix Joanot de les vaques. Era fosc, em trobava en estat meditatiu, només el cant d'algun grill i la pencada d'un parell de paneroles que desfilaven pel meu davant s'atrevien a  trontollar el soroll del silenci més absolut: com l'albaïna de L'Escala. Només el reflexa dels fanals que feia cremar el fanaler s'escolava lleugerament per l'únic finestrell que disposava l'estança.

Sobtadament un estrèpit extemporani fa trontollar les quatre parets que m'envoltaven. Esparverat no em moc, em mantinc serè, o almenys ho intento. Cridòria pels carrers d'alguns vilatans. Jo em trobava sangglaçat al meu selló.

Vaig descarar-me i decideixo mig insinuar el cap pel petit finestral que disposava per fer-me ressò de la cridòria. La gent apuntaven la seva mirada cap a ponent. Vaig voltar el cap i en veure el mont Jorpoulat amb la closca carminada com un perdigot vaig entendre que aquell mont que tantes vegades havíem grimpat de minyons estava plorant, i això no era bo.

Les primeres campanes dels camions dels bombers es deixaven sentir per fer-se pas en l'horitzó invisible. Prenc la decisió i faig presència a l'esdeveniment. M'estimava massa aquella muntanya com per deixar que la lava bavegés per les seves contrades. Amb el tractor cada vegada més desuet m'empenyalava i m'atansava cada cop més. Tremolava tot jo com uns fulla a l'arbre. Em trobava a les acaballes de la falda i més no podia atansar-m'hi. Ara ja era cosa de l'expertesa d'uns quants i de la fortalesa del Jorpoulat. Que aquesta massa incandescent no malmeti la teva grandesa i el teu pou a vessar d'experiències i sapiència eterna.

Et necessitem, et volem grimpar i abassegar més històries a les teves contrades. I com dirà un cantant d'aquí a uns anys, "... que tinguem sort!!!!".

Dijous 26 de bus cap a Can Fanga, un dia més amb l'1.1, esclar.

Avui dedicat a tu, "conde"