Records

Un jorn més a punta de dia fent camí cap al cortiol.

És negre nit i alguns ja deixen sentir els seus brams, escataineigs i algun que altre esgüell  que a mi em resulta grosser.

És un dia més d'octubre però fresquejava i el terra era cobert per una fina capa de gebre que feia més perillós desplaçar-se talpejant però em coneixia cada pam de camí.

Comença a nevar, bufa un lleuger griso i dubto si és una bona pensada  menar les bèsties a péixer.

Deixo que el griso m'acaroni la meva derma ja prou adobada de tants hiverns per a determinar què faig. Avinc que potser els donaré de menjar a la mateixa grípia. Així que deso de nou els ronsals i aprofitaré per pujar una part de la palla al pis superior de la pallissa amb l'eixabegó i la resta la traginaré a l'era per poder batre-la quan la barrundanya amaini. 

A força de forces i amb l'ajut d'una forca clara ho enllesteixo. Són dies complicats. Estic llangorós. Em sento sol d'ençà que una malura es va endur la meva estimada Teresina. Cada dia la memoro i li parlo atuït.

Neva més i el sòl ja disposa un parell de centímetres, el que em dificulta bornar. Cap cot decideixo regressar cap al mas.

Jeia al meu selló i badoco durant uns segons mentre amb el cap fitava al sostr i em dic: "Joanot, aquesta vida t'està donant comiat".

Oriol