La carta de Reis de l'Oleguer

La gent gran del meu poble explicava que fa molts i molts anys va haver-hi un nen anomenat Oleguer. Era un nen especial, diferent a la resta dels pocs amics dels que gaudia. L'Oleguer patia autisme i tenia moltes dificultats per a comunicar-se.

El definien com a un nen d'uns deu anys, pèl-roig, un cos envaït per milers de pigues i tan prim que semblava un gat escorxat. Els seus ulls, grans com a sols i verds com a dues maragdes, brillaven tant que se'ls veia a la distància.

Se li recordava també una gran imaginació, un nen que per la seva condició era prou espavilat, però amb una fantasia com a pocs. Sempre vestia igual. Una gorra marró que li mig queia per la dreta, camisa blanca, jersei de llana que originalment era marró clar però actualment era d'un marró ja fosquejant, i uns pantalons curts a quadres blaus, blancs i vermells. Ho duia tot l'any, fes fred, calor o plogués. I unes sabates marrons que en el seu dia ben bé podien haver estat de xarol. Dins les sabates s'insinuaven uns mitjons verds però sempre els portava amagats fins al taló i gairebé no se'ls veia.

L'Oleguer era el mitjà de tres germans. Es creu que els seus germans es deien Pau i Mariona, i pertanyien a una família del poble que era tan treballadora com humil Vivien del que els donava la natura en un petit hortet tot just darrera una caseta d'uns vint metres quadrats que havia fet el pare de la família amb tota mena de materials que havia anat arreplegant.

L'Oleguer no havia estat mai escolaritzat. Només parlava amb la seva mare i la Mariona, i el seu millor amic, i potser únic, anomenat Bernat, o Nat, com així li'n deia ell. L'Oleguer no tenia ningú que podés fer-se càrrec d'ell perquè els seus pares havien de treballar i els seus germans, segons diuen, compartien el temps entre l'escola i l'ajuda als pares.

Un dia en Bernat i l'Oleguer estaven assentats damunt una roca, prop del poble, allí on hi havia olivers fins on t'arribava la vista, i en Bernat li va preguntar si ja havia fet la seva carta als Reis d'Orient. La resposta de l'Oleguer va ser aclaparadora: mai n'havia fet de Carta als Reis perquè a ella no li portaven mai res. En Bernat, estupefacte i consternat va dir que ell l'ajudaria, la farien plegats i l'anirien a portar al pas de la cavalcada dels Reis.

Però l'Oleguer només volia dues coses: una estrella del cel i el mar. Ho va escriure deu vegades.

En Bernat, atabalat, no va aconseguir de convèncer-lo que hi poses alguna cosa més perquè aquells desitjos eren una mica difícils que els hi portessin. Però va dir que aquest desig el tenia des de molt petit, i mai no li ho van portar. I que era l'únic que volia.

Ambdós amics van marxar a trobar als Reis al seu pas pel poble i els van entregar sengles cartes als patges de Ses Majestats. En acabat, en Bernat el va acompanyar a casa seva, li va desitjar molta sort i cap cot i rumiant va marxar camí avall.

No se sap què va passar aquella nit però algú va interpretar el que volia l'Oleguer i els Reis d'Orient li van portar .... una estrella ...... de mar!!

I l'Oleguer aquell any va ser el nen més feliç del món i anava ensenyant la seva estrella de mar a tothom que trobava.

Avui encara no es coneix qui en va ser l'autor o autora però es comentava que podria haver estat la professora de la seva germana Mariona, ja que tenia coneixement del cas de l'Oleguer i com a didàctica que n'era va saber traduir el que mai ningú havia sabut fer.

Oriol