Sol, fas no sentir-me sol

Amic meu, no saps el que t'estimo i t'arribo a necessitar.

Però tu mai has prescindit al nostre encontre.

Amb tu mai em sento sol perquè d'ençà una malura s'endugué per sempre més m'estimada Teresina tu et fas presència.

Sento que estàs a punt de renéixer, entrelluco la teva ombra al final del callís.

Anhelo la teva arribada amb pruïja i a despit de que endevino que avui portes per davant males companyies. Panteix mentre no arribes i et deseixiràs d'ells.

Però finalment has arribat un moll, tanmateix ja ets aquí, com cada jorn, i t'eixutes prompte. D'ençà que et vaig veure per primer cop no m'has fallat jamai. Mon avi ja me'n feia rondalles, de tu.

Quan ens trobem d'enfront sempre fem platxèria com si talment envistéssim. Però és tan sols una necessitat eternal, com talment amb la Teresina.

Sé que a l'hora de sempre hauràs de fer camí a l'altre cap de món, ben lluny, però tornaràs.

Amb tu sento la Teresina més propera que mai i per això et venero i et requereixo.

Et veig petit a l'horitzó i ja espero el demà. Ja em sento de nou sol, però sol, també t'estimo.

Oriol

P.D.: avui, sense bus