Alika i Betserai, dos germans migrants

Ja sabeu que la gent gran del meu poble, Vall de Manes, està tot el dia explicant rondalles, històries, contes, llegendes, entre d'altres. Doncs no fa gaire i estant jo a la plaça del poble, hi havia allí un banc de pedra, molt antic, amb tres homes i una dona, i me'n van contar una de nova que desconeixia. 

Contaven  que fa molts i molts anys, cap a mitjans del segle passat, va haver-hi un nen d'origen africà anomenat Betserai, que traduït significava “Ajuda”. Deien que si era un migrant de Zimbabue, però no se sabia amb exactitud. Contaria uns set anys, llavors. Tampoc se sabia amb exactitud perquè a saber si ell mateix ho sabia!!

Segons diuen va arribar acompanyat de la seva germana, d'uns nou anys, i anomenada Alika, que volia dir “La més bonica”. Eren dos germans molt ben avinguts , i estaven molt mancats de salut. Feia tristor només veure'ls. En un principi no tenien on viure perquè quan van arribar només portaven un farcellet on contenia totes les seves petites pertinences. Allí dins hi havia pràcticament tota la seva vida.

Però en aquella època no era normal que arribessin africans al poble, i menys amb la intenció de quedar-s'hi. El poble estava ben commogut davant aquesta situació. El mossèn del poble, Mossèn Vicenç, que d'això en sabia un niu, deia que els primers dies viurien a la mateixa església, en una habitació que ell els havia adaptat de forma provisional fins que l'ajuntament es reunís i decidís què havia de fer amb aquests dos  germans.

Lògicament, ni l’un ni l’altre parlaven res de castellà i menys el català, per tant, la comunicació era molt complicada, a més els dos menuts estaven molt esporuguits.

La noia era molt bonica, i suposo que per això el seu nom d'Alika. En Betserai era diferent. Tenia un problema a les cames que tothom havia detectat a primer cop d’ull. 

En aquells temps no se sabia diagnosticar aquestes malalties, molt desconegudes en aquella època, però avui en diríem “espasticitat”. Aquest problema li suposava que tenia les dues cames rígides com dues branques i que a més, les havia d'arrossegar com podia. Segons sembla venia causat per un traumatisme cranial quan era ben petit. O això van saber amb el temps quan van aprendre a comunicar-se. S'ajudava per caminar amb dos branquillons que anava canviant pel camí a mesura que s'anaven desgastant ja que anaven acumulaven una bona pila de kilòmetres.

El poble de Vall de Manes, de no més de 500 habitants, estava astorat davant d'aquesta situació. Dos germans africans, sense pares, sense medis lingüístics per a comunicar-se, sense escolaritzar, sense aixopluc on viure, sense menjar, sense feina. Els anomenaven, en un to distès i recollit, els germans Senserès.

En el poble eren uns 500 habitants, però a ben segur era el poble més solidari de Catalunya. El poble va decidir reunir-se i intentar fer alguna cosa per aquells dos nens. Al poble hi teníem de tot: fusters, ferrers, constructors, professores, metges i metgesses, botiguers de tota mena, ramaders, ....

Amb l'alcalde al front, en Jaume, segon fill de Can Pagès, van fer una trobada a la plaça major del poble, tal com feien habitualment quan hi havia un problema on el poble volia col·laborar directament. Allí era costum fer-ho així. Cadascú va dir el que podia oferir o ajudar. En aquella trobada es va recordar que feia com una dècada que havia mort en Nandu de Cal Sarau, i que d'ençà, malgrat estar la casa totalment abandonada, ningú l'havia ocupada ni reclamada. Dit i fet, es van distribuir les tasques i entre tots i durant cinc mesos van convertir aquella petita masia en un bon lloc on viure, amb llar de foc i tot per l'hivern, perquè allí eren molt crus!!! 

L'Alika i en Betserai, i per primera vegada, van poder tenir per ells un sostre i un espai on viure. Van explicar que en el seu país vivien en cabanyes fetes amb branques i branquillons, i quan plovia es mullaven. Només a vegades se'ls veia una mica tristos perquè pensaven amb els seus pares. Lamentaven que ells no poguessin ser amb ells i que veiessin que eren feliços. El seu agraïment va ser tan immens que la Dolors, professora de català ja jubilada, els va ensenyar el català al mateix temps que el poble els rehabilitava la casa. I en la inauguració ja van ser capaços de dirigir-se als seus nous vilatans amb unes poques paraules en català.

La història conte també que aquells germans van viure molts anys allí. L'Alika va aprendre l'ofici de fornera, i en Betserai, que recordem que estava malalt, amb l'ajuda del poble va poder fer alguns viatges a Amèrica per fer un tractament. Amb els anys no va aconseguir curar-se, perquè no es podia curar, però sí va millorar la seva qualitat de vida i va dedicar el seu temps a treballar pel poble, doncs en Betserai, malgrat tenir una discapacitat física, tenia una ment privilegiada. 

Betserai també va ser educat per un vell rondinaire però molt savi professor que dominava com ningú tot el que eren ciències, l'Anton. Recordem que Betserai tenia una ment prodigiosa!!  Van formar tan bon equip de treball que amb els anys van fer molts projectes de millores pel poble, i amb el temps Betserai va passar a ser per sempre la mà dreta de l'alcalde.

Els germans que al principi els anomenaven afectuosament els Senserès, avui ella era fornera i ell ajudant de projectes de millora de l'alcalde. Diuen que fins i tot l'Alika es va arribar a casar amb un fill de Can Ferrer i van tenir dos o tres fills, però això són dites.

La història conte també que Alika va morir força jova, als 45 anys, fruit d'una malaltia estranya que probablement ja portava dels seus orígens a Zimbabue.
D'en Betserai se sap que també es va casar amb una noia de Vall de Manes però que van haver de marxar del poble per problemes polítics ja que va ser perseguit per les seves idees.

La certesa és que se'ls va perdre la pista i mai més se'n va saber res. Això sí, avui a Vall de Manes, a la plaça de l'ajuntament llueix una placa que hi diu Plaça dels Senserès.

Oriol